LA CONGREGACIÓ DELS DOLORS DE BELLPUIG. ELS SEUS INICIS.

​

Hom ha vinculat, tradicionalment, la introducció de les congregacions dels Dolors a una potenciació feta per la dinastia borbònica. De segur que, amb l'entronització definitiva d'aquesta dinastia després de la Guerra de Successió, hi hagué un reforçament de l'orde servita i de la difusió d'aquestes congregacions, però ja als últims decennis del segle anterior n'hi hagué una primera difusió a Catalunya.
Al primer Llibre de la Congregació de Bellpuig conservat consta explícitament que "Per aver-se perdut en los contratemps de les guerres lo Llibre vell, se determinaren los Congregans lo dia 10 de Mars del Any 1722 se fes lo present llibre per continuar en ell los congregants y Congregantes com és de veurer."
Aquesta sola precisió ja fa pensar que la introducció de la congregació a la vila es produí amb anterioritat a la guerra, la qual fou causa de la pèrdua del primer llibre que hi hagué.
És per una via indirecta que podem aportar com a possible data d'inici de la congregació de Bellpuig l'any 1690. El segon llibre de la congregació dels Dolors de Bellpuig conservat (el tercer de la congregació, si comptem el primer extraviat) s'obre amb un inventari de la congregació fet l'any 1802 (folis 6è a 9è) i segueixen després els comptes dels anys 1799 a 1887 (folis 12è a 56è).
I en el text inicial de l'inventari trobem la dada que ens interessa ressaltar: "Invantari que hentregan Feliph y Pau Bosch, sacristans de la Venerable Congregacio, al Reverent Doctor Joseph Xammar, Capellá Major y Corrector de
dita Venerable Congregado, y ais sacristans elegits lo dia 5 de Desembre de 1802, March Oliva y Antón Forns. És en la forma següen[t]: Primo la Butlla de la Fundació de la Venerable Congregació, concedida a 15 de Septembre de 1690."
El primer objecte que guardava amb zel la congregació era la butlla fundacional, i a més a més se'ns dona la data precisa d'aquesta fundació: el 15 de setembre de 1690.
És força plausible pensar que el primer llibre de la congregació s'iniciaria aquest mateix any 1690, tot i que la seva pèrdua amb la guerra d'inici del segle XVÍII ens impedeix, ara com ara, de comprovar-ho.

Quant al fet de si aquest any és massa primerenc per acceptar-lo com a data d'inici, trobem un bon argument en aquest sentit si considerem que Josep Lladonosa dona com a origen de la congregació dels Dolors de la ciutat de Lleida l'any 1717 per l'aprovació del provincial dels Servites a Espanya, fra Bonaventura Gómez d'Espés, i el 1718 per l'aprovació del reverend prelat de la diòcesi de Lleida, fray Francisco de Olaso Hipenza.
Però la consideració de dades d'inici d'altres poblacions trenca el tòpic que s'havia anat generant i, en canvi, ve a confirmar aquesta més primerenca introducció de les congregacions dels Dolors a Catalunya.
Del bisbat de Vic, sabem que Igualada aconseguí el permís del P. Mestre Provincial de l'Ordre dels Servites, il·lustre fra Gregori Balaguer, en data de 18 de febrer de 1694. La iniciativa havia sorgit a mitjans de novembre de l'any anterior entre
"un grupo selecto de devotos, compuesto de siete sacerdotes y diez seglares".
Del bisbat de Solsona, tot i no donar font arxivística ni, com qui diu, dedicar-hi un comentari, Antoni Llorens indica que a Solsona existia ja des de l'any 1536 una Confraria dels Dolors, abans fins i tot que la del Roser (de 1560). Més endavant, en una altra referència meteòrica, ens diu que la confraria de Nostra Senyora del Traspassament (de 1536) serà després la deis Dolors, fundada a l'Hospital (1690).
La consideració de les dues dades ens permet aclarir -si les hem enteses correctament- que la confraria existent ja el 1536 era la de Nostra Senyora del Traspassament, i que, l'any 1690, es reconstituí com a congregació dels Dolors amb seu a l'Hospital.
Dos anys més tard, quan el bisbe de Solsona, doctor Manuel d'Alba, es troba de visita a Verdú, li demanen i concedeix permís per a les fundacions de les congregacions dels Dolors de Tàrrega i de Tora (i potser d'altres indrets, si en
seguíssim més el rastre).
El 2 de juny, signa el decret perqué puguin fundar a l'església parroquial de Tárrega la congregació dels Dolors; el 13 de setembre del mateix any aconseguien el decret del pare general de l'orde servita, fra Joan Francesc M. Poggi Florenti 

"Concedint-li totes les gràcies i privilegis i nomenant director o corrector in
perpetuum el senyor rector o superior de l'església major de la vila".
El 16 de juliol, Manuel d'Alba decreta des de Verdú que aprova i confirma la
congregació dels Dolors que ha estat erigida a la vila de Tora, pertanyent també
al seu bisbat."
Aquestes fundacions d'inicis de l'últim decenni del segle XVII (i especialment les del mateix bisbat: Solsona el 1690, Tàrrega i Tora el 1692) vénen a confirmar, la fiabilitat de la data indirecta que hem trobat per a Bellpuig.
La segona dada important que aportem és la de la fundació de la missa i la processó dels Dolors per una deixa testamentaria de l'honorable Valerià Guargues, botiguer de draps de llana a Bellpuig. Els marmessors del seu testament, Pere Gomar, mercader, i Agustí Guargues, pagès, instituïren la fundació de la missa i la processó dels Dolors, essent ja mort Valerià Guargues, amb document notarial datat el 2 de gener de 1699.
Trobem que institueixen i funden a l'església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig "una solemne missa cantada amb diaca i subdiaca, amb cant d'orgue i amb la capella de cantors, si n'hi ha, de la festivitat dels Dolors de la Verge Maria, a celebrar el diumenge de Passió.
A l'altar on s'ha de celebrar la missa hi han de posar una imatge de la Verge Maria dels Dolors i, durant el temps de la celebració de la missa i de la processó, hi han de cremar trenta ciris de cera blanca, de tres unces de cera cada un, així com deu torxes"
Hi impliquen tant la venerable Unió de preveres (àmbit de la baronia), com la reverenda Comunitat de preveres de Bellpuig (àmbit de la vila). I estableixen les quantitats de diners a donar a cada participant: quatre Iliures i quatre sous al predicador que hi assignin; deu sous a cada prevere que assisteixi a la missa i a la processó; deu de més al prevere que celebri la missa; al diaca i al subdiaca catorze sous; als portadors del pal·li, capes pluvials i bordons -que se sobreentén que són preveres-, tres sous més dels deu que ja els corresponen per l'assistència.
Entre cantors i músics s'ha de distribuir vuit Iliures i cinc sous, tot donant dues Iliures ais músics i sis Iliures als cantors i organista; si falta la cantoria, s'ha de donar deu sous al mestre de capella; i a l'organista, a més de deu sous, deu sous més. Al
sagristà, per tenir a punt vestits i ornaments, una Iliura i deu sous. Al campaner una Iliura i deu sous perquè toqui les campanes a la vigília i a la festivitat de la mateixa manera que per les quatre festes majors de l'any. I que es distribueixi ais quatre escolans dotze sous, és a dir, tres sous a cada un.
També estableixen que, a la processó, es porti el tabernacle amb la imatge de la Verge Maria dels Dolors, que els quatre portadors siguin sacerdots i que, a mes dels deu sous d'assistència, cobrin sis sous cada un com a portadors. I, finalment, que es doni quatre sous a qui portarà la creu en la processó.
La detallada precisió dels pagaments ens permet reconstruir com era la celebració instituïda el diumenge de Passió: anunci de festa la vigília i el dia de la festa amb totes de campana similars als de les quatre celebracions principals de l'any; missa amb sermonador i amb participació de l'organista, el mestre de cant i, si n'hi ha, la capella de cantors; després processó amb portador de la creu i quatre portadors del tabernacle amb la imatge de la Verge Maria dels Dolors.
El context ens permet suposar que el tabernacle amb la imatge de la Verge Maria dels Dolors devia haver estat fet ja per la Congregació dels Dolors, i amb ell devien participar també a les processons comunitàries de setmana santa, en què cada confraria i associació tenia lloc i representació assignats. A més a més, hi ha la referència explícita, en el document, que la cera sobrant passi a la Congregació (una confirmació més de l'existència ja d'aquesta associació a la vila, l'any 1699).
Arribem així a la tercera dada en l'ordre cronològic: el fet que, el 23 de novembre de 1704, el doctor Francisco Serra, prevere i beneficiari de l'església parroquial de Bellpuig, donés a la confraria del Sant Crist i de la Minerva una imatge de la Verge dels Dolors perquè estigui durant l'any al "nicho" del Sant Crist i només sigui treta per la processó dels Dolors.
Si pensàvem que podia ser la primera imatge de la Verge dels Dolors que hi hagué a Bellpuig, avui ens sembla, en canvi, que seria força arriscat de continuar mantenint aquesta afirmació. Pel document anterior, sabem que existia imatge i tabernacle de la Verge Maria dels Dolors ja el 1699; podria ser aquesta la mateixa imatge, però també podria ser-ne una altra. La seva participació en la processó dels Dolors, no implica que en sigui l'única imatge, ni tan sols la principal.
Que, a més a més, aquesta imatge fos de propietat particular del prevere Francisco Serra, i que aquest la dones a la confraria del Sant Crist i de la Minerva (la confraria de la Puríssima sang de Jesucrist, que tenia cura de la conservació i
festivació de la imatge del Sant Crist de Bormio), són motius de més per pensar que no es tractava pas de la imatge principal de la Verge dels Dolors existent a Bellpuig en aquelles dates.
A més a més de la donació de la imatge, sabem que el donador, el doctor Francisco Serra, prevere, pagà també dos rals de vuit perquè fos comprada una corona imperial per a la imatge; la confraria compra aquesta corona per tres Iliures i deu sous, per la qual cosa hagueren d'afegir-hi catorze sous.
Per una altra dada extreta del Ilibre de la Confraria de la Puríssima Sang de Jesucrist sabem que, a la capella del Sant Crist, damunt el sagrari, hi havia també un quadre amb la imatge de la Verge dels Dolors. No hem trobat, però, explícitament, que la capella acollís la Congregació dels Dolors, mentre aquesta última no tingué capella pròpia.
Des de mitjan segle XVI es difonen arreu les congregacions marianes laiques radicades a les pròpies cases dels jesuïtes. Sense un control tan estret, cap a finals del segle XVII els servites difonen per Catalunya les congregacions dels Dolors i només en alguns casos podran mantenir un control directe com sí que feien els jesuïtes.
Una forma i l'altra d'associacions anaven més enllà de les típiques confraries, tant les d'oficis com les de culte, que existien arreu de les poblacions catalanes.
D'entrada, les congregacions dels Dolors són demanades per un grup de gent il·lustrada i benestant, amb una bona part de l'estament eclesiàstic de la població que s'hi ha d'implicar, puix que és preceptiu que siguin preveres els qui ocupin
bona part dels càrrecs de direcció.
En cas que hi hagués servites a la població, serien aquests els qui en tindrien la direcció; però com que el més habitual era que no n'hi hagués, la solució més usual fou que la direcció anés a càrrec dels preveres de l'església parroquial i, si la Congregació era mitjana, que arribessin a construir una capella deis Dolors a l'interior de l'església parroquial o annexa si ja no hi havia espai a l'interior de l'església.
Aquest fou el fet a Bellpuig i a altres viles de l'entorn. En el cas d'Igualada, sabem que en instal·lar-s'hi els escolapis, demanaren fer-se càrrec de la direcció de la congregació per poder disposar alhora de la capella dels Dolors per al culte.
Obtingueren llicència reial el 1732, però hagueren de mantenir un llarg plet amb els servites de Barcelona, que en reclamaven els drets; i aquest acaba amb una concòrdia en què els escolapis mantenien l'ús, però només en qualitat de cessió i reconeixent que retornarien als servites si, en el futur, alguna casa de l'orde s'instal·lés a Igualada.
A Bellpuig, el convent de Sant Bartomeu, tot i ser un convent franciscà observant, no tenim referències que s'impliqui en la Congregació dels Dolors.
Per ser membre de la Congregació, és a dir, congregant, calia passar per un període de noviciat (tot seguint el model dels ordes monàstics), que acostumava a ser d'un any, en què els novicis eren ensinistrats en les obligacions del congregant i en una mena de catequesi addicional d'adults exercida pel mestre de novicis en el cas dels homes i per la mestra de novícies, en el cas de les dones.
L'admissió de nous novicis i la professió de l'orde menor, és a dir, l'accés a congregants, es realitzaven anualment en dates entorn de la festa (cap a finals de març o inicis d'abril, habitualment), si no el mateix dia de la festa.
Esdevingut congregant, només calia una certificació emesa per la congregació de la població respectiva perquè, si hom es traslladava a viure a una altra població on hagués també Congregació dels Dolors, pogués ser-hi admès sense passar novament pel noviciat. Alhora, veiem com a més dels oficis religiosos en què la Congregació recordava els congregants morts, hi havia també una comunicació entre congregacions de poblacions diferents per recordar els morts respectius.
La renovació de càrrecs és, una mica irregular els primers anys en què la podem seguir, però a partir de l'any 1733 decideixen: "Avent resolt durassen los dits oficis per lo espay de dos anys."
Tampoc no precisen el lloc específic de les reunions mentre no tenien capella pròpia; a partir de l'any 1781 sí que especifiquen que es reuneixen a la capella del Sant Crist.

Pocs anys després, però, decidiren ja emprendre la construcció d'una capella pròpia que alhora havia de servir d'oratori a més de centrar els actes principals de la Congregació. La decisió fou presa l'any 1786 i l'obra de construcció començada el 2 de març de 1787. L'obra fou acabada a inicis de 1790. La festa de translació i col·locació de la imatge en la nova capella és realitza el 14 de febrer de 1790, primer dia de Carnestoltes.
En endavant, lloc de reunions i de celebracions fou ja la nova capella dels Dolors.
El creixement i la fortalesa de la Congregació dels Dolors s'ha de veure en la missió principal que acomplia, que era la de preparació per a la mort, a diferència de les confraries d'oficis, amb capítols per a l'ajuda mútua i amb cerimonials per
a la propiciació de sants i divinitats en els afers de la vida.
Tot i aquesta orientació predominant envers l'altre món, haurà també, inevitablement, pràctiques de peticions i promeses similars a les practicades en els altres àmbits i mes adreçades a la vida terrena.   

​

(Extret de l'estudi "EL CULTE A LA VERGE DELS DOLORS A BELLPUIG "publicat pel professor Ramon Miró i Baldrich)

​

​

LA CONGREGACIÓ DELS DOLORS DE BELLPUIG FINS A ELS NOSTRES DIES

​

La segona meitat del segle XVIII, bàsicament coincidint amb l'època de la Il·lustració, l'Església i l'Estat van provar de reglamentar, controlar i a voltes anul·lar un fenomen que des de sempre se'ls havia escapat de les mans: les
germandats i les celebracions públiques que aquestes organitzaven, enteses com a pràctiques de religiositat popular. Així van promulgar lleis segons les quals per ser legals havien de tenir l'aprovació dels capellans ordinaris de la
Diòcesi, l'aprovació pontifícia i l'aprovació reial, la qual cosa complicava extraordinàriament els tràmits per legalitzar aquest tipus d'associacions. Les que no gaudien d'aquesta triple aprovació havien de ser extingides d'acord amb arguments de caràcter jurídic, de caràcter religiós i de caràcter econòmic.
Els arguments jurídics que permetien il·legalitzar aquesta mena de societats eren el no compliment d'algunes lleis polítiques dels respectius regnes de l'Europa de l'època. Els arguments religiosos que permetien il·legalitzar-les estaven directament relacionats amb investigacions dutes a terme per les autoritats religioses d'aquella època que acabaven argumentant que aquestes corporacions responien a una pietat mal entesa, practicaven l'emulació i un fanatisme religiós allunyat de la realitat de l'església oficial i que, de vegades, s'havia assimilat al fanatisme. Els arguments econòmics que acabaven afavorint la il·legalització de confraries i germandats estaven relacionats amb la capitalització d'aquestes associacions, és a dir la captació d'ingressos. Els
ingressos de què disposaven aquestes corporacions provenien ja en aquella època de les almoines voluntàries recollides per demanda. Els poders polítics de l'època per posar en evidència aquesta manera d'aconseguir ingressos, argumentaven que moltes famílies, sobretot benestants, feien aquestes despeses per emulació i ostentació, i podien arribar a comprometre les
economies familiars. En realitat, el poder polític d'aquella època, feia servir aquest tractament paternalista perquè les rendes que les famílies de congregants adreçaven cap aquest tipus d'associacions s'acabava traduint en un perjudici per a les arques dels diferents Estats, ja que eren rendes que les arques reials deixaven de percebre. Precisament en unes èpoques en què els
Estats europeus tenien una gran necessitat d'ingressos per les despeses sumptuàries, estem parlant de monarquies de base absolutista, i per les elevades despeses béliques que acostumaven a generar.
Les darreries del Segle XVIII i la primera meitat del segle XIX foren, doncs, una època d'inestabilitat a causa dels manaments restrictius tant d'autoritats polítiques com eclesiàstiques, que veien en les mostres de religiositat popular de confraries i congregacions, un element que sovint s'escapava al seu control.
Tot plegat va comportar unes èpoques en què se succeïen els incompliments i la burla dels preceptes legals que s'implantaven i que anaven adreçats a limitar o que, en alguns casos, arribaven a prohibir la tradició secular de la celebració
de les processons.
Amb les revolucions liberals i burgeses del segle XIX s'inicia un període convuls des del punt de vista històric que va fer evolucionar el mitjà de vida rural durant tot el segle XIX. Els elements d'aquest canvi són múltiples i íntimament relacionats entre ells i tenen naturalesa econòmica, social i política, així destaquem la progressiva formació de mercats interiors i del proletariat
industrial, el creixent grau d'urbanització de la població, el creixent ritme del procés d'industrialització i el lent progrés del sistema capitalista que estan tots molt condicionats per les transformacions que està patint el món rural durant
aquest segle XIX.
És en aquest context de canvi que a Espanya es va produir la reforma agrària liberal que volia afavorir un nou marc jurídic i administratiu que acabés amb unes pràctiques agràries més pròpies de la societat de l'Edat Moderna que es volia deixar enrere. Dins aquest panorama de canvis es va produir la desamortització dels béns de l'Església i de les associacions religioses que s'inicia a partir del 1836 i que acaba de trencar definitivament la ja deteriorada relació que s'havia encetat un segle enrere entre l'Església i l'Estat il·lustrat.
La desamortització en l'àmbit teòric bàsicament pretén liquidar els béns, sobretot pel que fa a terrenys agrícoles, de les germandats i els ordes religiosos i fer-los susceptibles de ser regulats per les lleis del mercat, amb l'objectiu de fer-los
més productius. A la pràctica la desamortització va acabar significant que els diferents ordes religiosos van patir una pèrdua material de les seves propietats agràries que va comportar una reducció molt important de la seva presència al territori com a conseqüència dels decrets d'exclaustració, que cercava eliminar tots aquells convents i ordres religiosos implantats arreu del territori que no tinguessin certa entitat pel que fa a tradició o número de membres.
Passada aquesta època crítica cap a meitats del segle XIX el Concordat de 1850 va posar punt i final al conflicte entre Església i Estat liberal i es va iniciar el restabliment de l'antiga relació entre poder civil i religiós; a mesura que el poder burgès va esdevenint cada vegada menys revolucionari i es va anar tornant més conservador, les germandats i confraries acaben essent ben vistes pels règims burgesos de finals del segle XIX, com a model alternatiu de solidaritat cristiana davant els creixents moviments obrers i el ressorgiment de partits polítics de base laica o anticlericals.
Així doncs entre 1766 i 1840, producte d'aquesta època socialment convulsa, hi ha una època d'estancament de les processons. A partir de llavors, i a mesura que es va consolidant el nou estat de base més liberal i burgesa, es va dur a terme un rellançament del moviment de germandats i confraries que va patir una sèrie de canvis sobretot pel que fa a les processons.
D'una banda es va mantenir la plasmació d'escenes històriques de la Passió, amb els passos actualitzats amb l'estètica dels temps i en estreta relació amb les tradicions escultòriques de diferents indrets i moments.
D'altra banda es va recórrer a complementar les imatges antigues amb personatges bíblics i sobretot amb centúries de soldats romans que tenien la seva herència en les antigues processons de Corpus. Aquestes modalitats de
processó van anar remodelant-se en el respectiu al seu entramat al·legòric i festiu durant la segona meitat del segle XIX i inicis del segle XX en funció dels diferents períodes polítics que es van anar vivint.

Centrant-nos en la nostra Congregació i tot i que no s’ha conservat massa documentació relativa a la Congregació dels Dolors des de la seva fundació que es va produir al període entre el 1704 i el 1722, ni tampoc durant les centúries del XVIII i XIX. Les
guerres i convulsions socials que s’han viscut a casa nostra, hi tenen molt a dir respecte d’aquesta situació.
El document més antic que es conserva de la Congregació és el

             "Llibre de la Congregasió de Maria Senyora dels Dolors.Añi 1722"

o com popularment s’anomena “Llibre Vell”. Aquest magnífic exemplar manuscrit sobre paper i enquadernat amb pergamí de 187 fulls, és un llibre que recull una gran diversitat de temes relacionats amb la Congregació durant el segle XVIII i
gairebé tota la primera meitat del XIX. A l’obra hi consten assentaments d’altes i baixes de nous professos de la Congregació, tan homes com dones, d’aquesta manera es pot afirmar que al 1722 les altes i baixes de nous professos, o congregants, ja formaven part de la documentació que generava la Congregació. També hi consten esdeveniments importants que tingueren lloc durant aquells anys i les composicions de les successives Juntes que tingué la Congregació entre altres informacions. L’obra comprèn des de l’any 1722 fins al 1841 que és la darrera data que hi consta. El llibre té diversos fulls en blanc
que venen a separar per temàtiques el seu contingut.
Pel que sembla aquest exemplar va venir a substituir un primer “Llibre Vell” ja desaparegut a l’època en què fou escrit el que es conserva actualment. Molt probablement aquesta desaparició del primer “Llibre Vell” va tenir lloc com a
conseqüència d’alguna de les guerres o batusses armades que van ser comunes durant bona part del segle XVIII o de principis del XIX; el pròleg d’aquest Llibre descriu:
“Así se asentaran los congregants y ha mitg llibre les congregantes de la
Mare de Deu dels Dolors.
Per averse perdut en los contratemps de les guerres lo Libre Vel; se
determinaren los congregants lo dia 10 de Mars de l’Añi 1722 se fes lo
present llibre per continuar en elllos congregants y congregantes com es
de veures. Sent Prior delegat lo Reverendíssim Sr. Llorenç Calbís, pofes.
y actual corrector.
Lo Reverendíssim Franses de Novell, profes y vicari subcorrector.
Lo Discret Eclesiastich lo Reverendíssim Jaume Grañó
Discret Secular Dn. Jesinto Gomar.
Lo Mestre de Novisis lo Dn y profes Joseph Font.
Secretari lo Rn. Roch Alsina profes
Secrista Eclesiastich lo Rn. Roch Vidal profes
Secrista Secular Dn. Anton Goma.
Portaler Eclesiastich lo Rn. Joan Baptista Barrofet.
Portaler Secular Ignasi Ribes y Soldevila (?).
A laudem et Gloriam D.D. N. S. (?).”

Els primers 24 fulls contenen les anotacions de noves professions de congregants i baixes per defunció des del 1722 al 1831, la freqüència amb que s’anotaven aquests assentaments depenia del nombre de noves professions que tinguessin lloc cada any. Durant tota la centúria del XVIII és freqüent trobar més d’un assentament per any en mesos diferents, en alguna ocasió es troben assentaments fets per la professió d’una sola persona.
A partir del 1780 fins el 1831, els assentaments es van normalitzant i només se’n fa un cada any , per la qual cosa es pot afirmar que és aproximadament a partir de l’any 1780 quan la Congregació decideix instaurar un dia específic a
l’any per a la professió de nous congregants i, a jutjar per les dates en què es feia l’acte, majoritàriament de mitjans de març a mitjans d’abril, segurament l’admissió de nous congregants es feia el dia de la Festa dels Dolors. Durant aquest període només es detecten dues excepcions: el dia 18 de febrer de 1816 en què professa el Sr. Sebastià Baixet Organista i el 28 de setembre de
1820 en què professà a la Venerable Congregació el Sr. Pasqual Terés Pasqual que provenia de la Venerable Congregació de Tàrrega i aportava un certificat signat pel Secretari d’aquella Congregació que així ho certificava.
Entre els fulls 91 i 126 hi ha el llistat de professions femenines de la
Congregació entre els anys 1722 i 1831 amb les mateixes característiques que
el llistat de professions masculines.

A partir del full 31 i fins al 51 hi consten les resolucions de la Venerable Congregació dels Dolors que comprenen des de l’any 1724 fins el 1841.
Aquestes resolucions guarden relació amb l’elecció de càrrecs de la Congregació i la seva estructura és sempre la mateixa:
“En nom de la Santíssima Trinitat y de Maria Sra. Dels Dolors y Sra.
Nostra se han congregats los germans de la Venerable Congregació per
la extracció de oficials per lo bon regimen i augment de aquella en 19 de
febrer de l’any del Senyor 1724 y foren elegits los seguens:
Per Subcorrector lo Rd. Don Llorens Calbís
Prior lo Rd. Dn. Roch Alzina
Discret Eclesiastich Lo Rd. Isidro Eixalà
Discret Secular Dn. Anton de Gomar
Mestre de Novicis lo Rd. Dn. Joseph Font
Secretari lo Rd. Roch Vidal
Segristà Exclesiastich lo Rd. Batiste Barrofet
Segristà Secular lo Dn Ignasi Ribes
Porter Eclesiastich lo Rd. Anton Avellà
Porter Secular Pau Anton Eixalà
Infermer Eclesiastich lo Rd. Francisco Eixalà
Infermer Secular lo Sr. Isidro Fugasot
Y per Priora Doña Francisca Tapias
Discretas. Sra. Gregoria Eixalà y la Sra. Francisca Pasqual
Mestra de Novícies Florentina Mo
Infermeres Sra. Teresa Serra y Francisca Segarra.”
Es pot observar després d’analitzar les successives resolucions de la Venerable Congregació durant aquests quasi 120 anys, que si bé l’any 1722 les dones ja formaven part de la Congregació com a simples congregants, a partir de 1724 ja formen part dels òrgans de govern de la mateixa Congregació.

Els primers anys no hi ha una freqüència establerta de renovació de la Junta; així fins l’any 1733 els canvis són del tot irregulars ja que es produeixen en períodes que oscil·len entre 1 i 4 anys. A partir de 1733 i fins l’any 1757, les renovacions de la Junta es fan puntualment cada 2 anys. Hi ha una sèrie d’interrupcions en aquesta freqüència de renovació de la Junta, a l’elecció de 1757 la Junta va estar-s’hi 3 anys fins el 1760 que no hi torna a haver nova elecció. A partir de llavors continuen les eleccions cada 2 anys fins el 1764, en aquell any la Junta també s’hi va estar 3 anys fins el 1767. Però el salt més important fou el de la Junta de 1767 ja que fins 13 anys després, 1779, no es torna a produir una nova elecció de Junta. A partir d’aquest any i fins el 1822 continua la freqüència regular de canvis cada 2 anys i al moment de l’elecció s’anota el període durant el qual la Junta electa regirà la Congregació, aquest és un símptoma inequívoc que en aquella època, la Congregació ja havia
regulat els períodes de vigència de les Juntes electes.
Entre l’any 1822 i el 1829 també hi ha una interrupció en aquest freqüència periòdica i també s’interromp entre el 1831 i 1839. De tota manera el Llibre Vell no fa cap tipus de referència a la causa de cap d’aquestes interrupcions.

Arribem així doncs al segle XX on trobem que els intents de control i d’intervencionisme de la jerarquia eclesiàstica sobre
germandats i congregacions, va mantenir-se durant el primer terç del segle immediatament abans de la instauració de la Segona República espanyola, amb el vist-i-plau dels governs liberals burgesos que havien evolucionat cap a una major permissivitat respecte aquests fenomens religiosos i socials. Tal i com apunta Isidoro Moreno Navarro, en aquella època era molt habitual
que el bisbes intentessin introduir gent de la seva confiança com a germans i presidents de les confraries, algunes vegades fins i tot en contra de les normes establertes per les mateixes associacions.
Ja als anys 30, concretament a l’etapa final de la IIa. República es van començar a suprimir les manifestacions religioses i sobretot les que tenien un caire públic, com era el cas de la Processó de Bellpuig; tot i això la Congregació mantingué la seva voluntat de continuar fent-la i tenia el suport de bona part de la ciutadania bellputxenca de l’època que, independentment del
seu major o menor fervor religiós, entenia la festa com un tret distintiu i tradicional de la població.
La Guerra Civil va suposar un dramàtic punt i a part en el bon funcionament de les relacions entre l’estament religiós i l’estament polític heretat de la segona meitat del segle XIX, moment en el qual els règims burgesos triomfants en les revolucions liberals del XIX van establir una comunitat d’interessos amb l’Església oficial.
Entre la munió de fets tràgics que van succeir durant la Guerra Civil del 1936 al 1939, en alguns sectors del bàndol republicà van imposar-se les postures anticlericals com a reacció enfront l’aliança entre burgesia i Església. Aquestes postures anticlericals van anar radicalitzant-se i van desembocar en actes violents que van comportar una important pèrdua de nombrós patrimoni
d’aquestes confraries i germandats i posteriorment es va haver d’endegar un procés de reconstrucció d’imatges i de patrimoni destruït.
En el cas concret de Bellpuig d’entre les moltes desfetes succeïdes durant la Guerra Civil, la que va succeir el 24 de juliol de 1936 va afectar molt la Congregació dels Dolors ja que es va cremar l’església de Sant Nicolau, totes
les capelles adjacents i les imatges del Crist de Bòrmio i de la Verge dels Dolors que hi havia, i també es va destruir bona part del mausoleu del Duc de Cardona; així mateix es va malmetre tot el patrimoni documental, material i artístic que pogués tenir la Congregació.
L’any 1939 ja acabada la guerra, es parla d’iniciar immediatament la reconstrucció del temple i de reprendre la festa amb la processó dels Dolors.
Cal dir que el convulsos anys 30 del segle passat van ser l’únic període d’interrupció en la celebració de la Festa dels Dolors de què es tingui notícia durant tota la seva història.

​

​

​

​